Entrades

LA PRINCESA VESTIDA AMB UNA BOSSA DE PAPER

Imatge
Un conte clàssic de Robert Munsh amb il·lustracions de Michael Martchenko., on s'explica la història d'una princesa, l'Elisabet, que és a punt de casar-se amb el príncep Blau. La cosa però, no acaba com és costum als contes de fades clàssics. Conte apropiat per a treballar la igualtat de gènere.

Narració de la Princesa vestida amb una bossa de paper.

AIGÚES AVALL

Imatge
Hola!        Actualment em trobo embastant una història de raiers, aquests grans homes dels rius pirinencs que vivien autèntiques aventures mentre baixaven la fusta cap al mas. La història de l'Eudald es dirà "Aigües avall" i tinc l'honor de comptar amb l'inestimable ajut, entre d'altres, del raier Emili Molinsi de l'escriptor Marcel Fité, tots dos del Coll de Nargó, el poble que tradicionalment ha donat més raiers.
       Us en passo un bocinet, a veure què us sembla:"Ja era Tots Sants quan vaig aconseguir posar-me dret. Aleshores, la Cinta ja havia esdevingut de llarg la persona més important de la meva vida, la que m’havia tornat a fer néixer. És clar que el primer que vaig voler fer quan em vaig incorporar-me va ser una abraçada i un petó. Després d’aquests, en van venir més. Vaig treure-li el mocador que empresonava els seus cabells negres i aquests li van caure com el congost d’un riu per la seva esquena. Les meves mans atreien com les ganxes al…
Imatge
Hola, hoy me he despertado con la noticia de ser la ganadora del Premio del Público en el web Desafíos Literarios.
Quiero agradecer a todas y todos aquellos que me han apoyado.
Podéis leer mi relato pinchando aquí:

Un día del libro especial

Dedicado con mucho cariño a mís muchos amigos y amigas que escriben.

El pasado sábado, día 23 de abril, hacía una mañana soleada y el aire olía a rosa. Yo iba por la calle, donde había muchos puestos de editoriales y librerías con montones de libros y sus autores firmando sus correspondientes ejemplares. 

Yo iba mirando la descomunal oferta literaría y, aunque tenía claro que no quería el último de la Princesa del Pueblo, no dejaba de sorprenderme ante títulos como "Como cagar en el monte" de Kathleen Meyer o "Zombies, guía de supervivencia" de Max Brooks.

Entonces uno de los escritores sentados al otro lado me dijo:

—¿Quieres echarle un ojo a mi libro?

—¿Por qué no?—Respondí yo, cándidamente.

En ese momento me di cuenta de que era la única lectora que había en el lugar. Ya lo habían advertido en las notícias: este año estaba previsto que hubiera muchos más autores firmando sus obras que lectores.
¿De qué me sorprendía si, según las estadísticas, uno de cada tres españole…

Por los pelos

Imatge
Texto publicado en Desafíos Literarios.

      Luis, el de nóminas, era un incompetente en su trabajo y no consentía que se le dieran órdenes. Tenía además fobia a los hilos o pelos que constantemente encontraba en las prendas de los demás. No recuerdo sentir una rabia tan profunda como cuando Luis se dedicó a quitar los pelos que mi pobre padre iba perdiendo durante su agonía y que quedaban prendidos a mi ropa. Así que, al fallecer mi progenitor, decidí hacer algo bueno en mi vida: quitar a un tonto del mundo.
      Me hice "amiga" suya y descubrí que le encantaba viajar y que pronto sería su cumpleaños.      —Pues te regalo una escapada. ¡Nos vamos los dos de viaje!      —¿Y por qué no? Pero ni se te ocurra ponerte ese playero de flecos que te he visto alguna vez.      —No te preocupes, Luisito—respondí—. Me voy a ocupar hasta del equipaje, así no tendrás ni idea de a dónde vamos. Será toda una sorpresa.      La noche antes de partir, hice que llegara una caja a su casa con la in…

L'arribada

Imatge
Quan l'any 1927 vam arribar amb la meva família a l’Estació del Nord de Sabadell,  recordo que van impressionar-me dues coses: les xemeneies que pintaven el cel de color negre i la Torre de l’Aigua. 

Veniem d’Albuixec, un petit poble de l’Horta Valenciana.  La mare portava poques coses, però una d’elles era una petita figura de la Marededéu dels Desamparats.  Deia que sempre l’havia ajudat a anar pel bon camí. 

Vam anar a viure a una petita casa al carrer Bilbao, al costat de la via del tren I el meu pare de seguida va trobar feina de manobra a l’obra del Mercat Central. La meva mare anava a rentar roba per les cases I sempre que sortia es senyava davant de la Marededéu.

Aviat vaig començar a fer de nuador I al cap d’uns anys vaig conèixer la Roser, una urdidora sabadellenca que em va robar el cor. Vam començar a festejar. Ens agradava molt passejar a prop de la Torre de l’Aigua i contemplar el Santuari de la Salut I les cases de pagès que s’alçaven a l’altre costat del Riu Ripoll.

A …

EL DETECTIU PATUFET I COMPANYIA A SABADELL

Imatge
Tinc un veí que es diu Josep Picanyol.
Segurament que pensareu:

“I què?”

Però si jo us dic que al meu veí, de petit li deien Patufet, aleshores la cosa ja canvia. De petit es va fer molt famós, en Patufet. Com que era tan i tan remenut, mai el deixaven sortir de casa sol, així que passava les estones llegint, aprenent coses, cantant i composant cançons. Va ser el creador d’aquella tonada que segur que coneixeu.

“Patim, patam, patum...”

Un dia, la mare d’en Patufet el va deixar anar tot sol a cal adroguer a comprar una mica de safrà que li feia falta per l’arròs que estava cuinant. El noi es va posar tan
content, que després a la nit, no hi havia manera d’adormir-se. I és clar, l’endemà quan va anar a portar el dinar al pare que era a l’hort i es va posar a ploure, es va amagar sota una col i s’hi estava tan bé, que es va quedar ben adormit. Tan adormit estava, que ni se’n va adonar que se’l menjava un bou!
El van despertar les veus dels seus pares i ja sabeu com va acabar tot...
Amb un pet!
En…